APUNTS BIOGRÀFICS DE PERSONATGES RELLEVANTS APAREGUTS A L'OBRA I ELS SEUS RETRATS

 

1. Bartlett, William Henry (1809-1854). Pàg. 72

2. Begum Samru (1757-1832). Pàg. 197

3. Berchtold, Comte Friedrich (1781-1876). Pàg. 77

4. Brooke, James (1807-1868). Pàg. 249

5. Chateaubriand, François-René de (1768-1848). Pàg. 157

6. Darlus, Marie-Geneviève-Charlotte, Madame d’Arconville (1720-1805). Pàg. 20

7. Diesing, Karl Moritz (1800-1867). Pàg. 250

8. Dillon, Arthur Edmund, 16è vescomte de (1812-1892). Pàg. 155

9. Doleschall, Carl Ludwig (1827-1859). Pàg. 296

10. Eder, Josephine (ca. 1815-1868). Pàg. 158

11. Ellis, William (1794-1872). Pàg. 384

12. Elssler, Franziska (1810-1884). Pàg. 158

13. Faber, Frederik (1796-1828). Pàg. 154

14. Fiche, Juliette (ca. 1811-1889). Pàg. 389

15. Gerold, Carl (1783-1854). Pàg. 232

16. Gerstäcker, Friedrich (1816-1872). Pàg. 338

17. Gliemann, Theodor (1793-1828). Pàg. 154

18. Hallgrímsson, Jónas (1807-1848). Pàg. 154

19. Heckenast, Gustav (1811-1878). Pàg. 151

20. Heloïse d‘Argenteuil (1101-1164) i Pierre Abelard (1079-1142). Pàg. 371

21. Holub, Emil (1847-1902). Pàg. 434

22. Humboldt, Alexander von (1769-1859). Pàg. 231

23. Huntley, Henry Vere (1795-1864). Pàg. 307

24. Ingram, Herbert (1811-1860) i Nathaniel Cook (¿-?). Pàg. 110

25. Laborde, Jean (1805-1878). Pàg. 395

26. Lamartine, Alphonse Casa de (1790-1869). Pàg. 157

27. Lichtenstein, Hinrich (1780-1857). Pàg. 231

28. Maria Leopoldine Josepha (1797-1826). Pàg. 158

29. Miles, Pliny (1818-1865). Pàg. 155

30. Murray, Amelia Matilda (1795-1884). Pàg. 361

31. Pätel, Friedrich  (1812-1888). Pàg. 343

32. Pascoe, Francis Polkingthorne (1813-1893). Pàg. 298

33. Pfeiffer, Ludwig Georg Karl (1805-1887). Pàg. 298

34. Pfeiffer, Oscar (1824-1906). Pàg. 62

35. Pomare IV, reina de Tahití (1813-1877). Pàg. 172

36. Pöppig, Eduard Friedrich (1798-1872). Pàg. 361

37. Pückler-Muskau, Hermann Ludwig von (1785-1871). Pàg. 157

38. Raffles, Thomas Stamford (1781-1826). Pàg. 270

39. Reyer, Eduard (1849-1914). Pàg. 433

40. Reyer, Franz Thaddäus (1761-1846). Pàg. 52

41. Ritter, Carl (1779-1859). Pàg. 231

42. Sant Gener (272 dC - 305 dC). Pàg. 100

43. Schwaner, Carl Anton (1817-1851). Pàg. 253

44. Schmäck, Emilie Marie (1817-1886). Pàg. 111

45. Schythe, Jörgen Christian (1814-1891). Pàg. 154

46. Steenstrup, Johannes Japetus (1813-1897). Pàg. 154

47. Thienemann, Friedrich August Ludwig (1793-1858). Pàg. 154

48. Tuuk, Hermann Neubronner van der (1824-1894). Pàg. 348

49. Wurzbach, Constantin von (1818-1893). Pàg. 357

 

 

 

1. William Henry Bartlett va néixer a Londres i es va especialitzar en gravats d’edificis, ciutats i paisatges, essent un dels principals il·lustradors topogràfics de la seva generació. Va viatjar per Anglaterra, Irlanda, Escòcia, Suïssa, Sicília, Estats Units, Canadà, els Balcans, Àsia Menor i l’Orient Mitjà. Els seus gravats apareixen en diversos treballs, alguns amb ell com a únic autor i en altres com a dibuixant.

     Abans de coincidir amb Ida Pfeiffer ell ja havia viatjat per aquells indrets i havia publicat l’obra Syria, The Holy Land, Asia Minor, etc. (1836). Després aparegué la magnífica obra American Scenery (1839-1840), on es presentaven nombroses il·lustracions del nord-est dels Estats Units i de Canadà. L’any 1846 va publicar Walks about the city and environs of Jerusalem, era el viatge que havia fet el 1842 i on apareixen nombrosos gravats dels llocs que visità conjuntament amb Ida. Entre 1849 i 1852 va ser redactor en cap de la revista Sharpe’s London Magazine, on escriuria dos articles que feien referència a la viatgera austríaca. Bartlett va morir el 13 de setembre de 1854, probablement de còlera, a bord del vaixell francès Egyptus, quan tornava d’un viatge a Turquia i Grècia. El vaixell es trobava entre Malta i Marsella i el cadàver de Bartlett va ser llançat al mar.     

 

2. Begum Samru fou sobirana de Sardhana, a uns vuitanta-cinc kilòmetres de Delhi, i segona esposa de l’aventurer i mercenari Walter Reinhardt, conegut amb el sobrenom de Sombre, botxí de professió. Reinhardt havia anat a l’Índia com a soldat de l’exèrcit francès i s’havia posat al servei de l’emperador de Bengala, fins que els britànics la van recuperar l’any 1760. A partir de llavors va entrar al servei de diversos prínceps natius, el darrer dels quals l’emperador mogol Xa Alam II, de qui es va encarregar dels seus batallons i rebé a canvi la pargana o unitat administrativa de Sardhana. Reinhardt morí l’any 1778 i la seva vídua Begum el succeí i continuà mantenint la força militar.

     Begum era la filla il·legítima d'un indi d'ascendència àrab i ja s'havia aparellat amb Reinhardt abans d'esdevenir la seva esposa. Quan el succeí a la seva mort agafà la direcció de les tropes, formades per cinc batallons de sipais i 300 oficials europeus incloent artillers, a més d'una cinquantena de canons i un cos irregular de cavalleria. La vida de Begum va ser extraordinàriament intensa: es convertí al catolicisme l’any 1781 i prengué el nom de Joanna Nobilis Sombre. Es casà amb el cap d’artilleria, un francès anomenat Armand de Levassoult; tots dos van haver de fugir en perdre el suport dels oficials europeus i més tard Levassoult es va suïcidar pensant que Begum havia mort.

     El poder va anar a parar a Zafaryab Khan, fill de la primera esposa de Reinhardt; però al cap d’uns mesos els britànics van restaurar Begum al poder i ella es va sotmetre al seu domini. Va aconseguir una gran fortuna i donà grans quantitats a les esglésies catòliques de Madràs, Calcuta, Agra i Bombai. Begum va morir l’any 1836 amb noranta anys i el seu principat va passar als britànics per manca d’hereu directe. La seva fortuna l’heretà en primer lloc David Ochterlony Dyce-Sombre, net de Zafaryab Khan. Quan David morí l’any 1851 sense descendència, es produí un llarg plet per saber qui havia d’heretar la fortuna. Finalment va ser adjudicada l’any 1856 a la seva dona Mary Anne Jervis, filla del segon vescomte de St Vincent, malgrat haver estat un matrimoni fallit i ple d’escàndols. D’aquesta manera, Jervis es convertí en la dona més rica d’Anglaterra. 

 

3. Friedrich Carl Eugen Vsemir Berchtold, Comte d'Ungarschütz, era un dels representants més coneguts de la família de Bohèmia, a l’actual Txèquia. Posseïa el castell de Buchlov, prop de Brno, a la regió de Moràvia. Es va graduar a la facultat de medicina el 1804, va exercir després la professió i dedicà gran part del seu temps a la botànica i la història natural, essent autor d'alguns treballs botànics de renom, com la Ökonomisch-technische Flora Böhmens en sis volums (1836-1843). Va abandonar la pràctica mèdica i viatjà per Europa, Orient Mitjà i Brasil. L'any 1848 va fundar, juntament amb el seu germanastre Léopold, un museu en una de les ales del castell per mostrar les seves col·leccions d'història natural. També va col·laborar en la creació del Museu Nacional de Praga.

 

4. James Brooke va néixer a Bandel, prop de Calcuta. El pare era jutge anglès de la Cort d'apel·lacions de l'Índia Britànica i la mare filla d'un coronel escocès. Brooke va ser enviat als dotze anys a Anglaterra on va tenir una breu educació a la Norwich School; tanmateix era un pèssim estudiant i va fugir ben aviat, restant durant un temps a Bath sota la vigilància d’un tutor. El 1819 tornà a l'Índia com oficial de l'Exèrcit de Bengala de la British East India Company. Fou ferit greument a Assam durant la Primera Guerra Anglo-Birmana i el 1825 retornà a Anglaterra per restablir-se de les ferides. Cinc anys més tard tornà a Madràs però va arribar massa tard i no es pogué incorporar a la seva unitat militar. Llavors renuncià a la feina i tornà a Anglaterra a través de Xina. Brooke intentà comerciar a l'Extrem Orient però sense èxit fins que el 1833 va heretar 30.000 lliures i les invertí en la compra d'una goleta de 142 tones, la Royalist. Després de diversos viatges arribà a Borneo el 1838, a Kuching, on es produí un aixecament contra el sultà de Brunei Muda Hashim. Molt impressionat per la bellesa d'aquell territori, conegué Pangeran, l'oncle de sultà, i li prestà ajut per aixafar la rebel·lió.

     L'èxit de Brooke per acabar amb la revolta va ser recompensat amb la gratitud del sultà, que el 1841 li oferí unes propietats, participacions en l’antimoni extret i la governació de Sarawak, que en aquell moment només consistia en un petit territori centrat a Kuching. L'any següent, el sultà Omar Ali declarà oficialment la sobirania completa i el nomenà Rajà de Sarawak. Brooke, conegut des de llavors com el “Rajà Blanc”, començà a expandir el territori que li havien cedit i a formar estructures de govern eficaces: reformar l’administració, codificar lleis, fer circular una nova moneda, el dòlar de Sarawak, i sobretot lluitar contra la pirateria generalitzada a la regió, que fou un problema greu durant tot el seu mandat.

   Alguns nobles de Brunei, perjudicats per les mesures contra la pirateria de la qual se’n beneficiaven, van acordar l'assassinat de Muda Hashim, però Brooke, amb l'assistència d'una unitat de l'esquadra britànica, atacà Brunei i restaurà el seu sultà al tron. Brooke va tornar temporalment a Anglaterra el 1847 i allà fou nomenant cònsol general britànic a Borneo i se li atorgà la gran distinció de Knight Commander Order of Bath. L’any 1851 es convertí en el centre de la controvèrsia quan va ser acusat al Parlament Britànic d’un ús excessiu de la força contra els natius sota l'aparença d'operacions antipirateria. Tres anys després fou nomenada una Comissió d'Investigació a Singapur, que malgrat retirar els càrrecs no aconseguiren netejar la seva imatge. De tota manera, Brooke governà Sarawak fins la seva mort l’any 1868.

 

5. François-René de Chateaubriand fou un escriptor francès d'origen bretó que, en desacord amb la Revolució Francesa, marxà als Estats Units l'any 1791, tornà un any més tard i quan va ser ferit mentre estava enrolat en l'exèrcit realista es refugià a Anglaterra. Després d'haver escrit diverses obres romàntiques i religioses, n’escrigué una de revolucionària, en la que es mostrava escèptic i negava la noció de progrés. Va ser nomenat per Napoleó secretari d'Ambaixada a Roma i un cop va dimitir d'aquest càrrec viatjà per Grècia, Palestina, Egipte i Espanya, llocs que li inspiraren dues obres molt celebrades, Itinéraire de Paris à Jérusalem (1811) i Les aventures du dernier abencérage (1826).

 

6. Marie-Geneviève-Charlotte Darlus, coneguda com la “dona de la ciència de la Il·lustració”, era filla d'una família de grangers benestants que als 14 anys es va casar amb Louis-Lazare Thiroux d'Arconville, conseller al Parlament de Paris. Tot i la seva passió per l'art, el teatre i l'òpera, va renunciar als espectacles i a la vida en societat i es retirà per estudiar física, química, medicina, ciències naturals i història. Va publicar nombrosos treballs guardant l'anonimat en la majoria d'ells tot i que en els seus escrits s’hi afegien detalls que la identificaven clarament com a autora.

 

7. Karl Moritz Diesing va ser un metge austríac d’origen polonès i també zoòleg, especialitzat en helmintologia, l’estudi dels cucs plans. Va treballar al Naturalien Cabinet de Viena i a partir de 1836 va ser el conservador de les col·leccions zoològiques. A finals de la dècada de 1840 va patir greus problemes als ulls i poc després va perdre completament la visió.

 

8. Arthur Edmund, Lord Dillon, era un aristòcrata anglès d’origen irlandès, que en heretar una bona fortuna a la mort del seu pare va viatjar el 1834 a Islàndia, quan tenia vint-i-dos anys i ja havia recorregut Lapònia. El viatge de Dillon va ser força particular però el crític del The Dublin Review no en fa cap comentari: a Reykjavik va conèixer una dona tretze anys més gran que ell, Sire Ottesen, que treballava en el restaurant on ell menjava. Es van enamorar i el juny de 1835 van tenir una filla en comú. La intenció era casar-se però en ser ell catòlic havia de demanar una llicència matrimonial a la cancelleria danesa i llavors la seva família va impedir el casori.  Dillon va fer construir una casa per Sire però finalment va marxar del país a la tardor d’aquell mateix any.

     Les seves descripcions dels islandesos reforçaven els estereotips negatius i coincidien amb els de Pfeiffer, quan comentava “els hàbits dilatoris dels islandesos i els seus modals, alguns dels quals són molt desagradables, com passar la llet d’una ampolla a una altra a través de la boca”. L’any 1840 va aparèixer la relació d’aquell viatge amb el títol A Winter in Iceland and Lapland, però no feia cap menció a la relació amorosa que havia tingut.     

 

9. Carl Ludwig Doleschall fou un metge eslovac que entrà al servei de l’armada holandesa com a cirurgià l’any 1853 i va estar destinat a Java i a l’illa d’Ambon, on morí de tuberculosi sis anys més tard amb només trenta-un anys. Estudiava principalment dípters (mosques) i aràcnids, però també recol·lectà coleòpters, papallones i arnes. La seva gran col·lecció d'escarabats fou lliurada al Museu Nacional de Budapest.

 

10. Josephine Eder era una nena prodigi que va rebre classes de piano de Carl Czerny. A partir de 1829, amb només catorze anys, va donar concerts de forma regular a Viena i acompanyada de la seva mare va fer una gira per Àustria, Hongria i Alemanya. Quan es va casar amb el banquer Isidor Löwenstern es va acabar la carrera interpretativa però el matrimoni no era feliç i es varen divorciar ben aviat. Josephine va desaparèixer de la vida pública fins que tornà a la música gràcies a la seva antiga amistat amb Henry Vieuxtemps, que havia estat un nen prodigi tocant el violí. Amb ell va fer una gira americana de dos anys (1843-1844). Conscients del seu entorn purità, se’ls considerava germans, varen tornar a Europa, es van casar i s’establiren a Frankfurt.

 

11. William Ellis va ser un missioner anglès adscrit a la London Missionary Society, ordenat l’any 1815. En primer lloc va ser enviat a les illes del mar del Sud amb la seva primera dona i va romandre a Tahití i Hawaii. En aquest darrer lloc, mentre buscava un emplaçament adequat per implantar una missió aprengué la seva llengua, la transcrigué a l’alfabet romà i ajudà a muntar una impremta. De tornada a Londres va escriure una obra que tingué força èxit sobre les seves experiències a la Polinèsia i sobre topografia, història, botànica i etnografia. L’any 1830 fou seleccionat com a secretari adjunt d'Afers Exteriors de la London Missionary i el seu secretari principal dos anys més tard. El seus directors li varen demanar que redactés un estudi sobre Madagascar, History of Madagascar, que fou publicat l’any 1838.

     Ellis es sentí amb mala salut i volia passar més temps amb la seva segona esposa, la primera havia mort el 1835. Però uns anys més tard, amb la salut recuperada, va acceptar una oferta de la London Missionary per viatjar a Madagascar com emissari oficial. Va arribar l’any 1853 però els funcionaris malgaixos el van fer fora en intentar obrir una missió i se li denegà el permís per anar a la capital. Va establir la seva base temporal a l’illa de Maurici amb la intenció de seguir visitant la gran illa, però també se’l va fer fora. Finalment, l’any 1856, pocs mesos abans que arribés Ida, va fer una tercera visita i la reina Ranavalona li permeté una estància d’un mes, on va poder intrigar a favor dels interessos britànics. Per deixar constància d’aquests esdeveniments va escriure l’obra Three visits to Madagascar during the years 1853-1854-1856.      

 

12. Franziska “Fanny” Elssler va ser una famosa ballarina i coreògrafa austríaca. El seu pare era ajudant de cambra i copista personal del compositor Joseph Haydn, que recomanà Fanny i la seva germana Therese que estudiessin ballet. Amb només sis anys ja formaven part del cos infantil de ball d’un dels teatres més importants de Viena i als quinze anys Fanny ja era una celebritat amb contractes per fer gires per tota Europa junt amb la seva germana. L’any 1824, quan treballava al teatre San Carlo de Nàpols, va conèixer Leopold de Borbó-Dos Sicílies, cunyat de Maria Leopoldine, l’emperadriu consort de Brasil. D’aquesta relació extramatrimonial va néixer Franz, el primer fill de Fanny. Més tard va fer una gira per Amèrica, sobretot Estats Units, i en només un any va guanyar 750.000 francs, una gran fortuna en aquells temps.  Es va retirar l’any 1845 amb només quaranta-un anys després d’haver conquerit els èxits mes ressonants.  

 

13. Frederik Faber va ser un zoòleg danès, especialitzat en ornitologia i molt especialment en ictiologia. Va rebre una beca per estudiar la fauna d’Islàndia, illa que va recórrer entre 1819 i 1821 i on va fer una recol·lecció molt significativa. Referent als seus estudis va publicar l’obra sobre ocells Prodromus der isländischen Ornithologie (1822) i més tard un altra sobre peixos, Naturgeschichte der Fische Islands (1829).   

 

14. Juliette Fiche, coneguda també com a princesa Reniboto, era quinze anys més jove que Ida, filla i neboda de caps tribals de l’ètnia Betsimisaraka, que habitaven el centre i el nord de la costa de Madagascar i es dedicaven al comerç amb les illes Reunió i Maurici. Quan el pare va ser mort per un altre cap local, Juliette i la seva germana varen ser acollides per un capità de vaixell francès i educades a l’illa de Reunió.

     Va tornar a Madagascar l’any 1831 i com el germà i l’oncle havien mort sense descendència, ella es convertí en hereva de tot el clan i en la dona més influent de la costa est de Madagascar. Els matrimonis entre les dones locals i els contractistes eren freqüents; així, Juliette es va casar amb el capità Savoie, que comandava el vaixell Saint Roch. Amb ell tingué dos fills, Ferdinand i Antoine. L’any 1844, quan Savoie va desaparèixer de la seva vida (es desconeix si va morir o va marxar), Juliette es casà amb un altre francès, de nom Picoron, que va haver de marxar només un any més tard obligat per la reina Ranavalona. Llavors Juliette es convertí en la companya de Napoléon de Lastelle, el comerciant més important de la costa est de Madagascar. Lastelle va morir el juny de 1856, deu mesos abans que Ida arribés a Tamatave.   

 

15. Carl Gerold va ser un editor i impressor austríac, fill de Josef Gerold, el fundador de l’editorial l’any 1775, la més antiga d’Àustria i que segueix activa a dia d’avui. Carl va aprendre l’ofici de comerç i impressió de llibres després de les morts prematures del seu pare i del seu germà. Arribà a ser l’editor més important del país, incorporà la litografia a la tipografia i es convertí en un pioner de la impressió i la publicació moderna de llibres, podent editar obres de gran qualitat i també il·lustrades. La seva llibreria era la més important de Viena i sempre oferia un gran nombre de llibres en llengües estrangeres.  Els artistes i autors més reconeguts del seu temps van publicar les seves obres en aquesta editorial, especialment els de matèria científica, ja que Gerold tenia gran interès per les ciències naturals i molt especialment per la medicina.

     Un cop proclamada la llibertat de premsa a Àustria després de la revolució de 1848, Gerold es dedicà també al negoci dels diaris i fou propietari de Die Ostdeutsche Post, Der Lloyd, Die Presse o Das Fremdblatt, que varen publicar diversos articles sobre els viatges d’Ida.

 

16. Friedrich Gerstäcker va ser un viatger i famós novel·lista alemany. Va començar a viatjar molt jove després de llegir Robinson Crusoe, que li provocà el gust per l’aventura. Recorregué els Estats Units durant sis anys i treballà en molts diversos oficis: bomber, comerciant o caçador i paranyer en territori indi. Les notes del viatge les enviava a casa i la mare les va ensenyar a un editor que les publicà a la seva revista, anomenada Rosen. L’èxit fou tan gran que va començar a escriure novel·les d’aventures i seguí viatjant per Amèrica del Nord i del Sud, Polinèsia, Austràlia, Egipte i Abissínia.

 

17. Theodor Gliemann va ser un cartògraf i naturalista alemany conegut per les seves obres topogràfiques, aconseguides gràcies al recolzament financer de persones adinerades. Ell va ser l’autor d’una descripció geogràfica d’Islàndia, Greographische Beschreibung von Island, publicada l’any 1824.

 

18. Jónas Hallgrímsson, poeta i naturalista islandès, venerat al seu país com un heroi nacional, va emprendre nombrosos viatges per l’illa amb el fi de descriure-la i fer investigacions geològiques, recopilar antiguitats i investigar les inscripcions rúniques, una feina ingent. L’Oficina Danesa de Finances li va atorgà una subvenció perquè l’ajudessin dos naturalistes danesos, Japetus Steenstrup i Johann Christian Schythe, per investigar els recursos naturals d’Islàndia que es poguessin explotar comercialment, una feina que es perllongà entre 1839 i 1842.

 

19. Gustav Heckenast va ser un editor i llibreter hongarès d’origen alemany molt onegut al seu temps, el més important de tot l’imperi austrohongarès. Molts llibres i publicacions periòdiques i revistes estaven associades al seu nom i publicà les obres dels autors hongaresos més importants de l’època. Durant la revolució de 1848 va prendre partit a favor de la “lluita per la llibertat hongaresa” i va haver de respondre d’aquests actes als tribunals. Heckenast tenia relació amb l’impressor i editor alemany Friedrich Otto Wigand de Leipzig, i per tant el llibre de Pfeiffer també es va vendre a Alemanya. Wigand publicà textos de Friedrich Engels i fou l’impressor de la primera edició del primer volum de Karl Marx, Das Kapital, mil exemplars en total.

 

20. Heloïsa d‘Argenteuil era filla d’una relació ó escandalosa entre l’abadessa del monestir de Fontevraud i un senescal de França. De petita va viure al convent d’Argenteuil i d’adolescent se’n va fer càrrec el seu oncle Fulbert, canonge de la catedral de Notre Dame de París. Com destacava pels seus dots filosòfics fou instruïda per un monjo, el filòsof i teòleg Pierre Abelard, amb qui mantingué una relació clandestina i tingué un fill, anomenat Astrolabi. Ella s’exilià a la Bretanya i Abelard la proposà en matrimoni i es casaren en secret, però per evitar l’ira del seu oncle Fulbert, Heloïsa es recluí al convent d’Argenteuil.

     Fulbert pensà pensant que Abelard abandonat la seva neboda i contractà uns sicaris que el varen castrar mentre dormia. Fulbert va ser destituït del seu càrrec i exiliat i Abelard es reclogué al convent de Saint Denis de Paris, on es retrobà amb Heloïsa, que es convertí en abadessa del mateix convent. Tots dos iniciaren una fèrtil correspondència on es reivindicava la força del seu amor i es lamentaven les desgràcies ocorregudes. Les restes dels dos enamorats van ser enterrades a l’abadia de Paraclet que tot dos havien fundat a la regió de Champagne, fins que l’any 1817 es varen traslladar al cementiri de Père Lachaise, tot i que es qüestiona l’autenticitat de les despulles.

 

21. Emil Holub, nascut a Txèquia, va ser un metge, explorador, zoòleg i botànic que recorregué en tres expedicions Àfrica del Sud, Botswana, Zàmbia i Zimbabwe. Holub també va recol·lectar espècies vegetals i insectes nous per a la ciència. Emmalaltí de paludisme i morí a Viena l’any 1902 per aquesta causa, quan tenia cinquanta-quatre anys. 

 

22. Alexander von Humboldt va ser un destacat explorador, naturalista i geògraf alemany que es va iniciar en els estudis de les ciències naturals a la Universitat de Göttingen, la més famosa d’aquella època a Alemanya. Després de viatjar per Europa durant un temps es dedicà a l’estudi de geologia, botànica, geografia, astronomia i zoologia. Va organitzar una gran expedició científica a Amèrica del Sud amb un altre naturalista, el botànic francès Aimé Bonpland; tots dos varen partir de Caracas i van recórrer el riu Orinoco fins comunicar-se amb l’Amazones; travessaren els Andes fins arribar a Quito i durant el viatge ascendiren el Chimborazo i el Pichincha. Humboldt va anar també a Cuba, més tard a Mèxic i després als Estats Units, convidat pel president Thomas Jefferson. L’expedició va durar cinc anys, de 1799 a 1804, i els descobriments en matèria de geografia i ciències naturals van ser immensos: de fet, Humboldt va posar les bases per a l’estudi de la biogeografia.  

     El 1829 participà en una nova expedició a l’Àsia Central (Urals, Altai, Jungària i mar Caspi) i després ja es dedicà exclusivament a redactar la seva obra magna, Kosmos (1845-1862), que havia de recollir tot el coneixement científic de l’època. Humboldt va gaudir d’una gran reputació a Alemanya i a l’estranger: a l’Acadèmia de les Ciències de Berlin era reconegut com “la primera figura científica de l’època” i l’Acadèmia de les Ciències de París li donà el sobrenom de “Nou Aristòtil”. El propi Johann Wolfgang von Goethe va reconèixer que aprenia més parlant amb Humboldt durant una hora que no pas llegint llibres durant vuit dies.

 

23. Henry Vere Huntley va ser un oficial naval britànic i administrador colonial que va representar una companyia minera britànica, la Anglo-Californian Mining Company, dedicada a l’extracció d’or i quars. Huntley va escriure un obra l’any 1856, California: its gold and its inhabitants, on descrivia la vida empresarial i social a San Francisco i les seves visites a Marysville, Sacramento i Placerville per supervisar les operacions mineres que es produïen a gran escala.

 

24. Nathaniel Cooke i Herbert Ingram eren cunyats i socis editorials. Varen produir molts títols d’història, guies de viatge i altres matèries i van ser cofundadors, juntament amb Mark Lemon, editor de la revista Punch, de la prestigiosa revista The London Illustrated News, que es mantingué activa entre 1842 i 2003.

     Cooke és també conegut per haver dissenyat l’any 1835 o 1839 un conjunt de peces d’escacs que va enregistrar el 1849 a l’Oficina de Patents del Regne Unit. El jugador d’escacs Howard Staunton escrivia una columna regular d’aquest joc a la revista de Cooke i va fer publicitat de les seves figures. L’èxit va ser tan gran que fins i tot es venia el “joc de peces d’escacs de Staunton”, amb les figures fabricades en ivori o fusta i acompanyades d’un exemplar del tractat d’escacs escrit pel propi Staunton. Actualment, aquestes peces són considerades el model estàndard des que van ser seleccionades l’any 1924 per la Federació Internacional d’Escacs. 

    Ingram, nord-americà de naixement, va morir tràgicament el 8 de setembre de 1860, juntament amb el seu fill, en un accident de navegació en el llac Superior, prop la població de Winetka, a Wisconsin, quan el vapor en el que viatjava, el Lady Elgin, va xocar contra la goleta Augusta i es va enfonsar. Dels quatre-cents passatgers del Lady Elgin només en van sobreviure noranta-vuit.

 

25. Jean Laborde era fill d’un seller ric i de jove serví uns anys en un regiment de cavalleria. Però el seu esperit era aventurer, volia veure món i després de morir el pare embarcà vers les Índies Orientals. A Bombai fundà diverses empreses dedicades a la reparació de màquines de vapor i confecció d’armes i establí amb èxit una selleria on es fabricaven cadires de cuir per muntar cavalls. Poc després cedí les seves empreses a un amic i es disposà a viatjar per l’arxipèlag hindú.

     L’any 1832, quan tenia vint-i-sis anys, una tempesta va fer naufragar el vaixell davant la costa sud-est de Madagascar i ho va perdre tot. Els natius el varen trobar juntament amb la tripulació i el van portar a cent vuitanta quilòmetres de distància davant d’un vazaha, un “estrany blanc”. Es tractava de Napoléon de Lastelle, un ric comerciant i agent del govern francès que explotava la canya de sucre i el rom i venia bestiar i esclaus als illencs de Bourbon i Maurici amb permís de la reina Ranavalona. Lastelle oferí treball a Laborde i ràpidament observà les seves virtuts, era treballador i enginyós, capaç de reparar qualsevol màquina i amb un gran talent com a forjador.

     Lastelle escrigué a la reina explicant que Laborde tenia certa formació com enginyer, podia produir canons, mosquets i pólvora, molt necessaris pels malgaixos perquè havien trencat relacions amb francesos i britànics. Després d'una llarga espera i un protocol complex, Laborde arribà a Antananarivo i agradà Ranavalona en tots els sentis, ell era disset anys més jove que ella i aquesta li oferí un contracte per fabricar fusells i multitud d'objectes relacionats amb forja, fosa, papereria, terrisseria o cristalleria.

  Lastelle trobà una dona per Laborde, una mestissa anomenada Émilie Roux que li permeté aprendre fàcilment la llengua malgaix i integrar-se en la seva cultura. El seu benefactor li regalà pels seu casament l'Encyclopédie Roret, en trenta-dos volums, que ell utilitzaria per aprendre tècniques complexes i modernes de mecànica, indústria o química. La reina concedí a Laborde grans extensions de terra, mà d'obra il·limitada i els materials necessaris per establir fàbriques amb què dotar el seu exèrcit d'armament modern i no dependre de francesos i anglesos. Amb l'ajut d'altres cinc europeus fou capaç de construir una verdadera ciutat industrial a Mantasoa, a quaranta quilòmetres d'Antananarivo, on vivien al voltant de 1.500 obrers i on es produïa ferro fos i forjat, una planta d'acer, mosquets, un molí de pólvora, canons de vint-i-quatre lliures, torns de metall, molins d'aigua, una fàbrica de vidre, sabons, espelmes, maons i ciment, cotó filat a màquina i molins tèxtils i una destil·leria de rom. A més ensenyà a plantar canya de sucre de forma regular i cultivà el blat amb èxit.

 Entre 1839 i 1842 Laborde construí a Antananarivo el recinte reial “Rova”, la residència de la reina, coneguda com Manjakamiadana, “on és fàcil regnar”, un projecte colossal fet completament de fusta en què van participar 25.000 treballadors sense rebre ni salari ni aliment. Laborde es convertí en un home molt poderós i influent, molt proper a la reialesa malgaix i possiblement amant de la pròpia reina.

 

26. Alphonse Casa de Lamartine fou un poeta, novel·lista, dramaturg francès i una figura important de la política que participà en la Revolució de febrer de 1848 i proclamà la Segona República. L'any 1820 ocupà una efímera funció a l'ambaixada francesa de Nàpols que tanmateix li va permetre viatjar per Itàlia i Anglaterra. El 1830 renuncià a aquesta posició i emprengué un viatge a l'Orient, on visità Grècia, Líban i els llocs sants del cristianisme, amb la intenció de reafirmar les seves creences religioses, sobretot a partir de la mort al Líban de la seva petita filla Julie. Les seves experiències les escrigué en un obra que tingué molt èxit, Souvenirs, impressions, pensées et paysages pendant un voyage en Orient (1832-1833), coneguda simplement com Voyage en Orient.

 

27 Hinrich Lichtenstein va ser un reputat metge, botànic i zoòleg alemany nascut a Hamburg. Entre 1802 i 1806 viatjà pel sud d’Àfrica i esdevingué el metge personal del governador del Cap de Bona Esperança i s’especialitzà en l’estudi de rèptils i amfibis. Després fou nomenat professor de zoologia a la Universitat de Berlin (1811) i director del Museu de Zoologia (1813), que més tard es convertiria en el magnífic Museu de la Naturalesa (Museum für Naturkunde). Ell va ser el responsable de crear l’any 1841 el jardí zoològic de Berlin després de convèncer el rei Friedrich Wilhelm IV de Prússia de la seva necessitat.

 

28. Maria Leopoldine Josepha, filla de l’emperador Franz I d’Àustria, va ser emperadriu consort de Brasil i reina consort de Portugal en haver-se casat amb Pedro de Alcantara, qui seria més tard el rei Pedro I de Brasil (entre 1822 i 1836) i Pedro IV de Portugal (10 de març a 2 d’abril de 1826), conegut com “L’Alliberador” o “El Rei soldat”. Maria Leopoldine tenia un gran interès per les ciències naturals i això provocà que diversos naturalistes i científics de l’època visquessin a la cort brasilera. La reina morí a Rio de Janeiro l’11 de desembre de 1826, amb només vint-i-nou anys degut a febres puerperals un mes després d’haver donat a llum el seu setè fill, qui seria també emperador de Brasil amb el nom de Pedro II.

 

29. Pliny Miles va ser un advocat nord-americà nascut a Watertown, al costat del llac Ontario, considerat un autor força excèntric i amb idees extravagants. Durant la seva joventut va ser “conferenciant itinerant de mnemotècnia”, donava xerrades sobre l’art de millorar la memòria. Havia publicat un sistema amb la idea de memoritzar paraules difícils o conegudes mitjançant l’ús de paraules o frases ben conegudes amb sons que es corresponen gairebé amb els de la paraula a memoritzar. Així, aconsellava les següents absurditats: per la batalla de Marengo caldria memoritzar “Marry and go” (casar-se i marxar); per al llac Manitoba, “Man at bar” (home al bar); per a la batalla de Borodino, “Borrow a dinner” (demana prestat un sopar); pel riu Saskatchewan, “Sis, catch a swan” (germaneta, atrapa un cigne), o per la paraula francesa “Reconnoitre”, “Reach an oyster” (aconseguir una ostra).

     Miles havia estat secretari del Comitè de Reforma Postal de Nova York i demanava la derogació de la llei que autoritzava un nou servei, tot dient que el registre de cartes afavoria la disminució de la seva seguretat ja que servia només per identificar les cartes que haurien estat robades. També va tenir la “gran idea”, segons es va escriure, que per reduir el franqueig de cartes, que era molt car, calia imposar una única taxa d’1 cèntim per a qualsevol distancia dels Estats Units.

 

30. Matilda Murray va ser una escriptora pertanyent a l’aristocràcia anglesa, que va arribar a ser Dama d’Honor de la reina Victòria. L’any 1854 va iniciar un viatge per Amèrica del Nord i Cuba i dos anys més tard va publicar les seves experiències en forma de cartes a l’obra Letters from The United States, Cuba and Canada, on tractà extensament sobre l’esclavisme, era un dels temes recorrents del llibre. Al principi explicava que no defensava l’esclavitud i i que el cristianisme la sotmetria, “no ensenyant-nos a vilipendiar i perseguir els germans menys afortunats que han patit la maledicció de les possessions humanes, sinó il·luminant als foscos i instruint als ignorants, i inclús, si fos necessari, fent que aquesta propietat no tingui valor des de l’òptica comercial. Cap egoisme individual i cap intriga política poden impedir la desitjada consumació; i crec fermament que hi ha pocs, molt pocs, inclús en el Sud, que no aclamaran amb alegria el moment de l’emancipació, un moviment actualment retardat pels dubtes i temors. Aquest és el meu primer punt de vista sobre una qüestió controvertida però pot ser que la modifiqui i la canviï per complet; però mentrestant és així com ho veig”.

    Certament Murray va canviar la seva opinió radicalment, ja que al final va acabar dient que “l’esclavitud fa pel negre el mateix que els europeus intenten en va mitjançant la contractació. Assegura el treball i la subsistència per a tothom i també assegura l’ordre i la subordinació”. Després d’aquest pensament tant reaccionari en una època ja avançada, les crítiques contra Murray varen ser demolidores i es veié obligada a renunciar al seu càrrec de “woman of the bedchamber” de la reina, la seva “dama de dormitori o d’espera”.

 

31. Friedrich Pätel va ser un polític alemany molt aficionat a la malacologia, tenia una de les col·leccions privades més importants de cargols del segle XIX, valorada en més de 60.000 marcs de l’època, i durant molt de temps va ser la referència mundial per a qüestions taxonòmiques. Quan Pätel morí l’any 1888 els seus fills varen decidir donar la seva col·lecció al Museu d’Història Natural de Berlin “com a record permanent del seu creador i antic propietari”. L’única condició va ser que no es pogués vendre ni intercanviar cap exemplar i que totes les peces fossin etiquetades indicant l’origen de la col·lecció.

 

32. Francis Polkingthorne Pascoe va ser un cirurgià anglès que serví a la Marina militar i viatjà per Austràlia, les Índies Occidentals i la Mediterrània. Més tard, ja com a naturalista entomòleg especialitzat en coleòpters, recol·lectà espècimens per Europa, nord d’Àfrica i la part baixa del riu Amazones. Ell va classificar moltes de les espècies recollides per Alfred Wallace que varen acabar al Museu Britànic.

​

33. Ludwig Georg Karl Pfeiffer va ser un metge, botànic i malacòleg alemany. Va renunciar a la pràctica mèdica per dedicar-se als estudis botànics, en primer lloc sobre les diverses varietats de cactus. Amb aquest fi va viatjar a Cuba, on s’hi va estar durant dos anys, però cada cop es dedicà més a l’estudi dels cargols terrestres, dels que en va ser un gran especialista. Entre 1840 i 1843 viatjà per França, Hongria i els Alps austríacs i italians, publicant diverses obres sobre les seves troballes. Curiosament, el comte Joseph zu Sal-Reifferscheidt, el botànic que havia coincidit amb Ida Pfeiffer a Terra Santa, va classificar un gènere de cactus amb el nom Pfeiffera en honor a Ludwig Pfeiffer.

​

34. Oscar Pfeiffer va revelar des de jove la seva vocació i aptituds musicals en una família en què la música representava un paper important, tot i que ell no estava destinat a seguir una carrera artística ja que la família preferia que es dediqués a les lletres o les ciències. Tanmateix va fer estudis preparatoris i es matriculà a l’Escola Politècnica de Viena; i si la pràctica musical, fins aquell moment, havia estat un passatemps, ara passà a constituir-se en el centre de les seves prioritats. La seva família constatà les grans aptituds artístiques i li permeté abandonar els estudis als quinze anys i que fos orientat per Karl Anton Halm, un dels més prestigiosos professors de piano de Viena; i també  hauria rebut classes de Felix Mendelssohn Bartholdy, el compositor, pianista i director d’orquestra alemany del primer període romàntic. Oscar dedicava deu i dotze hores diàries a l’estudi del piano i això li provocà problemes de salut que es repetirien diversos cops al llarg de la seva vida.   

     La primera representació en públic es produí a Viena el dia 12 de novembre de 1844 a la Sala Gesellschaft der Musikfreunde, quan només tenia disset anys. Amb tota probabilitat Ida hauria assistit al concert, feia dos anys que havia tornat de Terra Santa i no aniria a Islàndia fins cinc mesos més tard. El programa que presentà incloïa un trio de Johann Nepomuk Hummel per a piano, violí i violoncel i diversos Lieder (composicions alemanyes per a veu i piano), un d’ells propi, interpretats per cantors italians del Teatre Real i Imperial de Viena.

     Un crític digué que Pfeiffer tingué èxit a l’hora de vèncer les dificultats que tot artista s’enfronta en el seu debut, “trobar i conquerir un públic que al mateix temps li és exigent”. Va ser descrit com un jove modest, discret, que no volia ser ni un Liszt ni un Thalberg encara que els havia estudiat a l’escola; el seu desig era fer música i demostrar les seves aptituds en base als llargs estudis que havia realitzat. De tota manera, la inclusió de peces de divertimento i còmiques en el programa testimonia que un dels seus principals objectius, i que seria un referent en el futur, era conquerir el públic a través de “l’alegria i de l’estat d’esperit lleu” que desprenien les peces.

     Trobant-se a la capital austríaca Hector Berlioz, un dels germans banquers d’Ida demanà consell al músic francès sobre el professor que el jove hauria de tenir a Paris. Després d’escoltar-lo, Berlioz afirmà que Oscar no necessitava prendre lliçons, només li caldria anar a Paris per perfeccionar “el seu gust i escoltar la música cosmopolita” que s’executava a la capital francesa. Amb aquest objectiu, Pfeiffer va fer un segon concert a Viena i després passà l’hivern de 1845-1846 a Paris.

     Entre 1846 i 1848, gairebé el mateix temps que Ida passà en el seu primer viatge al voltant del món, Oscar va recorre l’imperi rus donant concerts en diverses ciutats, entre elles Sant Petersburg, Moscou i Odessa. Retornà a Viena per descansar i recuperar-se dels esforços, meditar i dedicar-se igualment a l’estudi de la música i a continuació va fer altres viatges per Europa, en particular Leipzig, Dresden, Hannover i Hamburg. D’aquesta darrera ciutat va passar a Londres i després Lisboa, amb ntenció d’embarcar a Brasil. A Lisboa donà sis concerts en tres setmanes i obtingué un èxit extraordinari i una condecoració de la reina Maria II de Portugal.

     L’any 1850 presentà a Porto algunes de les seves variacions amb la mà esquerra, era una de les seves principals aptituds i sempre causaven admiració. A Espanya també va fer presentacions molt reeixides a Madrid, Sevilla i Cadis i quedà fascinat pel món ibèric. Aquell mateix any es dirigí al continent americà i va fer concerts a les Antilles, Cuba i els Estats Units, on tingué un enorme èxit amb un repertori on s’incloïen peces compostes per ell mateix. El 1852, tant a Paris com a Portugal i Espanya seguí fent concerts amb un èxit absolut.  Oscar es va casà a Lisboa amb la filla d’un propietari de plantacions agrícoles, però es desconeix quin any va ser i per tant si ja estava casat quan Ida el va veure a São Miguel a les Açores, on després de les gires de concerts ell acostumava a refugiar-se per recuperar-se dels excessos de treball.

     Pfeiffer va arribar a Mèxic a finals de 1855 i va obtenir un triomf sorprenent. Es va dir que “a finals de segle encara es recordaran les seves execucions ja que va ser evidentment superior a Heinrich Herz, l’escola del qual no és comparable amb la dels moderns prínceps del piano”. Encara l’any 1895 aparegué un article a Mèxic on s’explicava perquè la seva actuació va agradar tant: “Va dominar com pocs la brillantor dels efectes en el piano amb els seus dits tan forts i flexibles com el millor acer; es podia observar ben bé el braç de Pfeiffer, que restava tan immòbil com si fos el d’una estàtua de marbre”.

     Entre 1857 i principis de 1858 va romandre a les Açores per restablir-se de les fatigues d’aquesta gira. Però el mateix any 1858, des de Lisboa, embarcà en direcció a Rio de Janeiro on va organitzar tres concerts durant el mes de març al Teatro Lírico Fluminense, el més important on es cantava òpera, i la crítica musical va reconèixer “un enginy extraordinari en l’execució brillant; expressió i mestressa en el colorit i especialment una enorme habilitat en peces escrites per a la mà esquerra”. Pfeiffer va ser convidat pel rei Pedro II a tocar en el seu palau i aconseguí un èxit aclaparador.

     En el segon d’aquests concerts, celebrat el dia 4 d’abril, comptà amb la participació de la soprano Anna de La Grange de Stankowitch, una cantant francesa de projecció internacional que estava recolzada per compositors com Gioacchino Rossini o Jacob Meyerbeer i havia interpretat el paper de Violetta a la primera representació de La Traviata de Verdi a Nova York. A mitjan octubre de 1858, Oscar arribà a Montevideo provinent de Rio i sorprenentment explicà al diari La Nación que havia nascut en aquesta ciutat quan els seus pares van fer un viatge per Amèrica del Sud un any abans del seu naixement; i un cop va néixer van tornar immediatament a Europa. Oscar havia visitat la redacció d’aquest diari i havia lliurat una carta de Luis Antonio Navarro de Andrade, redactor en cap del Diário do Rio de Janeiro, on es llegia el següent:

     Marxant el senyor Pfeiffer cap a Montevideo i Buenos Aires, i essent portador d’aquesta carta, els prego que el distingeixin i el recomanin als demés col·legues com a compatriota de vostès, ja que ell ha tingut la fortuna de néixer a Montevideo. Oscar ha estat educat musicalment a Alemanya i torna al seu país natal per revelar als seus compatriotes que la seva qualitat artística de virtuós del piano ha fet que el seu nom figuri a Europa a l’alçada de Thalberg i Liszt.

     Aquesta és una notícia molt sorprenent ja que no es té coneixement que Ida i el seu marit haguessin fet cap viatge a Amèrica del Sud i que hagués durat un any fins el naixement d’Oscar. Si bé és cert que entre desembre de 1823 i octubre de l’any següent no es tenen notícies d’Ida, aquest viatge a Montevideo semblaria molt inversemblant i més aviat podríem pensar en una estratagema d’Oscar o del seu agent comercial per aconseguir el favor del públic uruguaià, tot i que a ell ja el precedia l’èxit de la carrera anterior i no hauria d’haver necessitat cap estratagema estranya per a ser més valorat.   

     Pfeiffer va a tocar a Montevideo en el Teatre Solís el 4 de novembre, una setmana després que hagués mort la seva mare. Va ser un “concert memorable” i un cronista de l’època va escriure que “el Senyor Pfeiffer és per a nosaltres un artista de geni i cor. Assegut al davant del seu piano s’entusiasma i fa participar l’espectador d’aquest mateix entusiasme comunicant-li els seus sentiments per mitjà de les notes amb una delicadesa i dolçor inexplicables”. L’11 de novembre i el 2 de desembre va actuar a la “Casa de Comedias”, posteriorment Teatro San Felipe, amb el mateix èxit; i el president de la República, Gabriel Antonio Pereira, el convidà a la Casa de Gobierno i s’organitzà un concert en el que executà variacions seves i de Thalberg sobre les òperes “Ernani”, “Lucrecia Borgia” i  “L’elisir d’amore”.

     Oscar Pfeiffer tenia llavors trenta-quatre anys i es trobava en el cim de la seva carrera com a virtuós i compositor. La demostració que feia amb la mà esquerra no era simplement una prova d’acrobàcia artística sinó que a més tenia la capacitat de cantar sota condicions de la major dificultat tècnica, així es comprenien els seus èxits. A finals de 1858 arribà a Buenos Aires i allà s’assabentà de la mort de la  mare.

     Pfeiffer es va quedar a Buenos Aires dedicant-se a l’ensenyança del piano i la composició. Aquí va conèixer la soprano Giuditta Altieri, en realitat Mary Judith, nascuda a Dublín, coneguda com “La Paloma”, i tots dos es varen casar a principis de 1863 probablement a Itàlia (es desconeix què va passar amb la seva primera dona). Oscar va realitzar nombroses representacions artístiques amb Giuditta, especialment als Estats Units. A l’octubre de 1866 va presentar a Nova York un concert amb la contralt Eliza Lumley-Blath i el baríton J. R. Thomas; a l’any següent un altre amb Giuditta Altieri, Ignace Pollack i un sextet d’instrumentistes i el 1869 un nou èxit a Boston. Les crítiques varen se elogioses i confirmaven que Pfeiffer era un dels millors pianistes que seguien la tradició clàssica austríaca i també va ser considerat com un dels primers “pianistes moderns”.

     Giuditta va deixar els escenaris a principis de la dècada de 1870 i només realitzà algunes representacions esporàdiques fins que morí a Rio de Janeiro l’any 1884; es deia que abans ja havia acabat la seva relació amb Pfeiffer. Ell havia tornat a Rio l’any 1882 però l’audició en el Club Beethoven no tingué gaire ressonància ja que el gran pianista entrava en “la decrepitud de la seva brillant tècnica, que era justament la seva principal virtut”.

     Oscar Pfeiffer seguí vivint a Buenos Aires però a partir del mes de novembre de 1887 va marxar a Lisboa, on treballà como a professor de piano i cant, comptant des d’un principi amb un considerable nombre d’alumnes. Finalment tornà a Buenos Aires, on morí el 4 d’agost de 1906. La nota necrològica del diari La Nación de Buenos Aires deia que “Osca Pfeiffer, l’infortunat artista que un dia va ser eximi en l’art del piano, va morir ahir a Belgrano als vuitanta-dos anys, oblidat i pobre”.

 

35. Pomare IV, també coneguda com Aimata, que significa “menjadora d’ulls” per l’antiga costum dels governants de menjar-se els ulls de l’enemic derrotat, va ser reina de Tahití entre 1827 i 1877. Era filla de Pomare II i neta de Pomare I i succeí el seu germà Pomare III quan aquest va morir, ella tenia només catorze anys. L'any 1843, els francesos van declarar Tahití protectorat seu i això desencadenà la sagnant guerra franco-tahitiana (març de 1844 a desembre de 1846) que involucrà tots els regnes de les illes Societat. Després de patir moltes baixes en tots dos bàndols, França guanyà el conflicte i Pomare IV accedí a governar sota administració francesa i tornar a Papeete des del seu exili.

 

36. Eduard Friedrich Pöppig va ser un botànic, zoòleg i explorador alemany molt reconegut per les seves exploracions científiques, concretament a Cuba, Estats Units, Perú i Brasil, on va creuar els Andes i navegà per tota l’Amazònia. El seu llibre Reise in Chile, Peru, und auf dem Amazonenstrome während der Jahre 1827-1832 (1834-1836) tingué un enorme èxit i és considerat un dels llibres de viatges més preuats del segle xix. Quan Pöppig tornà del viatge es convertí en professor de zoologia a la Universitat de Leipzig i allà diposità les col·leccions d’objectes naturals i etnològics recollits en el seu llarg recorregut.  

 

37. El príncep Hermann Ludwig von Pückler-Muskau va ser un noble alemany, nascut al castell de Muskau, a Saxònia. Fou un excel·lent artista en paisatgisme i escrigué molts llibres apreciats, principalment sobre els seus viatges a Europa i Àfrica del Nord, publicats sota el nom de “Semilasso”.

 

38. Thomas Stamford Raffles, un polític i naturalista  britànic nascut en un vaixell davant les costes de Jamaica, és conegut com el “Pare de Singapur”, ciutat fundada per ell mateix. Raffles va treballar per la British East India Company i l’any 1805 va ser enviat a Malàisia, primer a l’illa de Penang i després a Malacca, on el coneixement de la llengua malaia i el seu enginy no varen passar desapercebuts per Lord Minto, llavors governador general de l’Índia. Quan es produí la invasió britànica de Java l’any 1811, Raffles va ser nomenat tinent i durant aquest temps va viure a Buitenzorg.

     Poc més tard, quan Java tornà a mans holandeses, ell va ser nomenat tinent governador de Bengkulu (1818), a la costa sud-oest de Sumatra, fins que l’any 1824 es va signar el Tractat de Londres, en què els britànics cedien Bengkulu als holandesos i aquests deixaven de reclamar les terres al nord de l’estret de Malacca i Singapur quedava lliure per als britànics. Raffles va incloure el relat dels dos missioners a les Transactions of the Royal Asiatic Society de l’any 1827 amb el títol Report of a Journey into the Batak Country, in the interior of Sumatra, in the year 1824.

 

39. Eduard Reyer va ser un geòleg i jurista nascut a Salzburg. El nom de mineral reyerita, de la classe dels silicats, va ser posat en honor seu. Eduard era fill del cirurgià Alexander Reyer, que havia treballat a Graz, la capital d’Estíria. Seria un parent d’Ida però es desconeix el lligam exacte. 

 

40. Franz Thaddäus Reyer va ser un personatge important de l’època. Era fill d’un comptable i havia nascut l’any 1761 a Malborghetto, actualment a la província italiana d’Udine, molt a prop de la frontera sud austríaca, a Caríntia. Després d’estudiar filosofia i teologia a Klagenfurt, l’any 1781 va conèixer algú influent que reconegué les seves capacitats i anà a Trieste, just a la frontera entre Itàlia i Eslovènia, per treballar com educador dels Strohlendorf, una família de comerciants d’origen holandès, essent contractat poc després com a empleat comercial. El 1783 marxà als Estats Units a treballar per l’empresa d’aquesta família com a supervisor de càrregues i aconseguí els primers tractes en la venda de mercaderies entre Trieste i Baltimore, on va fer amistat amb Benjamin Franklin.

     Cinc anys més tard tornà a Trieste i el 1788 fundà la pròpia companyia naviliera, Pellegrini & Reyer, associat amb un empresari anomenat Pellegrini. El 1799 fundà la companyia Reyer & Schlik, ara associat amb el comerciant Schlik de Trieste, convertint-se en una de les empreses més grans de la monarquia austríaca en les branques de les assegurances, la banca i la indústria. Ben aviat es va adonar de la importància de les assegurances en el comerç marítim i l’any 1803 es convertí en codirector de la companyia d’assegurances de Trieste Scrittoio di Sicurtà. El seu sòlid enfocament en matèria mercantil li va generar respecte i confiança tant de les autoritats com dels seus conciutadans; el 1805 va ser nomenat membre del Consell de comerç; membre del Tribunal mercantil i de canvi el 1806; diputat de la borsa el 1807 i Conseller de la ciutat el 1808.

     Durant el període de la invasió francesa entre 1809 a 1813, Franz Thaddäus va tornar a Viena i fundà una nova empresa. En retornar a Trieste el 1813 va comprar una refineria de sucre i sis anys més tard unes mines de carbó a Wiener Neustadt, a la Baixa Àustria. Aquesta refineria, la Wiener Neustädter Zuckerfabrik, la més  important de l’imperi austrohongarès, produïa anualment unes 3.000-4.000 lliures de sucre cru, però amb la introducció de noves màquines i mètodes de producció millorades, en molt poc temps es va arribar a unes produccions de 40.000 lliures anuals. Eludint el bloqueig continental va importar grans quantitats de mercaderies dels Estats Units i Anglaterra a través de ports russos, polonesos i turcs i posteriorment les exportà a Alemanya i França. Reyer tenia sucursals a Londres, Amèrica, les Antilles i l’Extrem Orient; va ser president de la companyia d’assegurances de Trieste Azienda assicuratrice. El 1822, després d’involucrar-se en la companyia de vaixells a vapor que acabaria convertint-se en la Lloyd el 1836, va ser nomenat president de la companyia i director general de l’Österreichischen Lloyd. L’any 1826 va ser ennoblit i el 1834 elevat a cavaller. Quan va morir a Trieste l’any 1846, els seus fills Franz Xaver, Karl Ferdinand i Constantin, cosins germans d’Ida, varen assumir la direcció de l’empresa.